Vivim en una societat en què la cultura de la prevenció no és important. És més important tenir molts beneficis econòmics, encara que sigui al preu de la salut de les persones que hi treballen, o fins i tot al preu de les seves vides; de la qual cosa per desgràcia, en tenim exemples recents en l’àmbit de la construcció (el més durament castigat). I les estadístiques sobre el tema fan tremolar...
Dèiem que la prevenció no es considera important en la nostra societat on encara prima més la medicina curativa que la preventiva: encara és més important restablir la salut que preservar-la. I en Salut Laboral, aquesta prioritat de reparar sobre prevenir, encara és potser més marcada. Una mostra d’això la tenim en moltes actuacions de l’ICAM (Institut Català d’Avaluacions Mèdiques) quan dóna l’alta forçosa a treballadors i treballadores que no estan en condicions de poder fer la seva feina, o que si hi tornen, recauran inevitablement en la malaltia que els afecta. Per a l’ICAM, es tracta de “reparar” la persona perquè pugui tornar a treballar i, que quan es torni a “espatllar”, doncs, que torni a agafar la baixa, i a començar un altre cop!! Sembla que aquí, encara ningú sha adonat de que és millor, i fins i tot més rendible, evitar que les persones es posin malaltes que haver de mantenir-les de baixa i posar substitucions.
A l’ensenyament passa el mateix, fins i tot amb menys consciència preventiva, ja que encara ara hi ha gent que pensa que educar és una feina sense riscos. L’administració educativa cau de ple en la cultura reparadora i no preventiva quan, tot sovint, recomana agafar la baixa en comptes d’adaptar el lloc de treball, i quan tampoc no té en compte quins són els riscos propis del lloc de treball a l’hora de dissenyar i construir escoles, de dotar aules, seminaris, tallers, laboratoris, d’adjudicar plantilles, de fer i desfer sense escoltar els docents, de mirar només la rendibilitat electoral de les seves accions...
La salut laboral és bàsicament gaudir d’unes condicions de treball adequades que no alterin el nostre estat de salut. I això només s’aconsegueix incidint en tots aquells factors que afecten la nostra feina: sou, estabilitat laboral, espais adequats, ràtios i horaris correctes, recursos adequats a les demandes de cada centre, etc...
I, a més, la LEC (Llei d’Educació de Catalunya) no solament no millorarà les condicions de treball sinó que perjudicarà la salut del professorat, sobretot les alteracions psíquiques i les somàtiques que se'n deriven. El risc de patir problemes relacionats amb l'estrès, (depressions i burn out) i totes les seves conseqüències augmentaran indefectiblement a causa de les condicions que hi podrà haver als centres quan funcionin com una empresa privada, en què el poder dels directius és pràcticament indiscutible.
El Servei de Prevenció del Departament té aproximadament 25 tècnics en prevenció i tres metgesses del treball per a uns 70.000 treballadors i 3100 centres educatius. No cal dir gaire més per concloure que el dimensionament d’aquest Servei de Prevenció és del tot insuficient i que no pot atendre les necessitats dels seus treballadors i treballadores.
Com a sindicat majoritari que som de l’ensenyament públic a Catalunya, exigim a l’Administració que es posi les piles d’una vegada i dediqui el pressupost necessari per atendre les necessitats que en prevenció de riscos laborals tenen els i les treballadores del Departament d’Educació. Encara que estiguem en crisi, cal dedicar esforços a prevenir les alteracions de la salut que es puguin patir a causa de la feina. Tots i totes hi sortirem guanyant: treballarem millor, baixarà l’absentisme laboral i gastarem menys en medicaments, sanitat i en substitucions.
De ben segur que tenir una cultura de la prevenció més present i més activa, ajudaria a sortir abans d’aquesta maleïda crisi.
0 comentarios:
Publica un comentari